Una introducció a RCR arquitectes

El passat 1 de març l'arquitectura va estar d'enhorabona en premiar a l'estudi RCRarquitectes. Una intervenció de RCR arquitectes suma als seus valors intrínsecs la intenció de potenciar el seu emplaçament mitjançant una gran capacitat d'emanació, una força centrífuga que desdibuixa els seus límits per contaminar positivament el que l'envolta. És per això que és una obra antiicónica, discreta, fins i tot amagada: no busca definir-se a través dels seus límits. Vol traspassar-los, ser permeable a les condicions del lloc, dialogar amb ell, redefinir-ho, potenciar el que té de positiu i corregir les seves possibles deficiències. La seva obra té vocació holística, sistemàtica, propositiva. No estem davant un estudi que es limiti a executar un encàrrec amb solvència. Que també. Estem davant un estudi que expressa una manera d'entendre el món, la vida, que expressa una cosmogonia que busca col·locar a l'ésser humà en ressonància amb un medi ambient depurat de tot el soroll, la pressa i el stress de la present condició contemporània. 

El Pritzker a RCR arquitectes (a partir d'ara RCR. El nom és un acrònim format per les inicials dels noms dels tres amics que ho componen, Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta) representa la consagració del llegat de l'arquitectura catalana. Aquesta es defineix per una sèrie de valors sense els quals és impossible entendre l'obra de RCR: un amor pels espais comuns de dimensions lògiques i controlades, humanes, tals com a places, mercats o llotges. Un interès per convertir cada edifici públic en un centre cívic que transcendeixi la seva funció primigènia. L'arquitectura catalana és sòbria, intensa, expressada i estructurada a partir de mecanismes de control del clima: porxos, persianes, emparrats, una gran gamma de filtres que permeti viure en espais tan ambigus que un no sap si està en un interior amb condició d'exterior o a l'inrevés, en un exterior amb condició d'interior. Aquests són els espais més característics de RCR.

Aquest Premi Pritzker és excepcional: per primera vegada s'atorguen tres guardons en un mateix any. I és que Rafael, Carme i Ramon han treballat sempre junts. L'autoria dels treballs de l'estudi és conjunta. No hi havia una altra manera coherent d'atorgar aquest guardó que no anés premiant a cadascun dels membres de l'equip. El que consagra l'arquitectura entesa com un treball conjunt. Com una intel·ligència col·lectiva. Com una ment rusc.

L'esment del jurat destaca una sèrie de valors que formen un retrat bastant exacte del que és aquest estudi, com es posa de manifest en aquest extracte:

All their works have a strong sense of place and are powerfully connected to the surrounding landscape. This connection comes from understanding – history, the natural topography, customs and cultures, among other things – and observing and experiencing light, shade, colors and the seasons.
Each building designed by these architects (…) is uncompromisingly of its time and place. (…) They understand that architecture and its surroundings are intimately intertwined (…) [All of its values] are powerful tools for creating lasting and meaningful spaces. For these reasons (…) and for their ability to express the local, but also the universal [RCR] are awarded the 2017 Pritzker Architecture Prize.

La història del lloc constitueix per RCR material de projecte. El Laboratori Barberí, seu del seu estudi, es superposa a l'antiga fosa que va existir prèviament. Els paviments es realitzen amb les planxes i lingots d'acer oposats en el lloc. Els buits dels forns de les campanes es preserven, així com el sutge de les parets i fins i tot els forats existents en la coberta. El nou se superposa al vell, s'adapta, s'acomoda i s'aprofita tant de la memòria de la fàbrica com de la seva condició de ruïna rehabitada. Totes les capes de temps són traçables i visibles simultàniament en un espai que canvia constantment al ritme de les necessitats de l'estudi, de les hores del dia i del ritme de les estacions.

La topografia és usada pels RCR com a factor positiu que realci el valor de les seves construccions: la topografia estructura. La topografia ordena. La topografia dóna les arrels i les ales (surar i enterrar-se) amb que els arquitectes es defineixen. La Casa Horitzó aprofita el bancal on es col·loca per deixar els espais de vida simultàniament enterrats metre i mig (sensació de refugi en una casa amb dos fronts enterament vidriats) i surant entre les copes dels arbres.

Aquesta sensació d'aprofitar la topografia per disposar la construcció simultàniament enterrada i surant donarà espais tan bells com el projecte de les Cases de la Fosca, amb una planta baixa enterrada que aprofita els murs divisoris entre habitatges per alliberar completament l'estructura deixant-la com un buit tan sols activat pels troncs dels pins mentre els habitatges serpentegen i es distribueixen entorn de les copes dels pins existents usats aquí com a dipòsit de llum i com a filtres solars que privatitzen les diverses estades entre elles.

Els costums, la vida al carrer, la manera d'usar-la característica dels catalans es condensa i cristal·litza en el buit que configura l'Espai la Lira de Ripoll, configurat per la petjada d'un teatre cremat simplement folrada d'acer en tot el seu volum. Un pont excèntric crea un nou flux des de la ciutat vella al mercat compatible amb qualsevol ús que es pugui proposar allí, integrant-se i reforçant els fluxos existents amb tal naturalitat que sembla que sempre hagi estat allí. I la vegetació obrint-se pas lentament a través de l'estructura: en deu anys l'espai estarà millor que ara.

La cultura és qüestionada, criticada i reformulada en cadascuna de les seves cases unifamiliars, el veritable laboratori d'experimentació de l'equip. Habitar una casa de RCR és ser sensible al mitjà que l'envolta. És repensar conceptes com la comoditat, la intimitat o la manera de moure'ns pel nostre habitatge. És estar atent als ritus cuotidians, a les transicions i al pas de les hores. Les cases de RCR proposen una arquitectura que transforma fins i tot a nivell tipològic: s'habiten els gruixos de façana. Els patis vidriats separen estades. El propi concepte d'interior i exterior és sistemàticament qüestionat amb l'ús intel·ligent de la tecnologia, que permet remoure literalment el tancament de les façanes com a la Casa Horitzó o a la Casa Entremurs, la més radical mai formulada per RCR, on tota una família viu en un buit, sota el mateix sostre, colonitzant plataformes moblades diferentment seguint el ritme dels seus habitants: hermètica al carrer, oberta al jardí, la casa és un espai exterior habitat.

Finalment RCR es projecta al món. Els seus nous projectes, les tres quartes parts dels quals són internacionals, permeten exportar aquesta manera d'entendre l'arquitectura allà on se'ls convidi: la condició local i la universal es fonen. De la base d'Olot a Dubái, Bèlgica o França. La comprensió del lloc dóna projectes barcelonins a Barcelona, francesos a França o belgues a Bèlgica exportant aquesta comprensió de l'arquitectura allà on la hi emplaci.

RCR són una ment amb tres cossos, un estudi que tenen el compartir en la seva intenció fundacional, gràcies al que han aconseguit construir aquesta manera apassionant i poètica d'entendre l'arquitectura.

I ara entren en una nova dimensió. Per molts anys.